Llegeixo que Tamaia tanca i no m’ho puc creure. És impensable imaginar l’escenari feminista sense elles.

Truco a la Beatriu Masià i tenim una llarga conversa que precipita llàgrimes i emoció, perquè hi posem els sentiments en tot allò que fem i a més , entre conspiració i conspiració, les dones feministes ens hem anat estimant. És doncs precisament per això que decideixo escriure aquest text en primera persona, cosa que no acostumo a fer amb els textos que escric per la Bonne.

Vaig conèixer a la Bea fa més de vint anys, durant una entrevista per un informatiu feminista que feia jo en aquells moments en una ràdio lliure de Barcelona, Ràdio Contrabanda. Des d’aquell moment, vaig poder educar la meva mirada i posicionament amb relació a les violències masclistes i totes les seves dimensions, reconeixent ràpidament en la Bea una mestra amb la lucidesa que caracteritza a aquelles que s’entreguen sense condicions a erradicar la violència, i que han dedicat gran part de la seva vida a acompanyar, escoltar i posteriorment reflexionar fent un retorn a la comunitat amb la radicalitat necessària de qui vol canviar el món començant per la seva pròpia pràctica i per tant sabent que això també és el món.

La labor de Tamaia i la seva manera de fer ens ha inspirat a totes, ha ajudat a redactar lleis Integrals contra les Violències Masclistes, ha salvat vides i a mi sense anar més lluny, em va inspirar a fer una pel·lícula sobre el com recuperar-se de la violència masclista a través de l’art amb la seva metodologia d’orientació. Aquest bon fer de Tamaia, és un fer feminista integral de 360 graus i un referent per a totes nosaltres. Durant tots aquests anys de lluita al capdavant de la Bonne, les Tamaies sempre hi han estat aportant-nos serenitat i compromís.
Hi va haver un temps, mentre Ca la Dona estava en construcció, que vàrem tenir la sort de tenir-les a la nostra quotidianitat. Elles, han sigut les que ens han ajudat a posar les paraules “violència institucional” a la nostra lluita pel conveni de la Bonne, i de fet, la Bea ens ha acompanyat a les reunions sempre que ha calgut, etzibant amb vehemència arguments per la defensa del projecte.
Per a nosaltres, tenir a Tamaia als nostres passadissos o reunions, era com una garantia de protecció, com un talismà.

Atrafegades, però sempre amb ganes d’intercanviar unes paraules per posar-nos al dia de com estem, de què ens passa, de què ens travessa a cada moment i encoratjar-nos les unes a les altres a seguir. Ens agradava topar-nos amb la serenor ferma de la Bea, la mirada intensa i alegre de la Leti, el somriure còmplice de la Rakel, la dolça i aguda presència de la Rosa i darrerament la complicitat sòlida de la Carme. També recordem a la Montse amb qui vàrem compartir als inicis de laBonne converses importants sobre la vulnerabilitat i la necessitat de saber dir prou.
Tenir-les de companyes de viatge ens ha fet el trajecte molt més plàcid.

Tamaia tanca i amb aquest gest, fan de nou un acte de generosa pedagogia col·lectiva final, atrevint-se a dir allò que els cossos de moltes de nosaltres traginem a contracor.

Tamaia tanca i amb elles, s’obre una esquerda per a totes des d’on reflexionar el sentit de la inèrcia en la qual estem, el sentit d’un model per a les organitzacions de dones i feministes que fa temps que se’ns mostra feridor.

Tamaia tanca i fa un gargot al timeline de la història dels feminismes a Catalunya i més enllà, perquè fa estona que el feminisme institucionalitzat ja va decidir donar suport a aquells projectes que li són còmodes i que no li canten les veritats de la seva deixadesa i demagògia, com sí que han fet elles tots aquests anys, assenyalant la llaga de la vergonya dels feminicidis i la responsabilitat amb noms i cognoms.

Tamaia tanca i amb aquest cop de porta diu que no, que ja n’hi ha prou, que per cuidar ens cal la qualitat que a la tradició femenina coneixem bé. Cuidar vol temps i bons aliments, recuperar-se de la violència també. Perquè això no va de tenir 30.000 seguidores a twitter o de vendre bosses i samarretes amb consignes, va de radicalitats en el fer i, que hi ha de més radical que cuidar-nos les unes a les altres?

Tamaia tanca i ens retorna a tota la comunitat feminista actual, àmplia i diversa, una pregunta: Té sentit seguir amb aquesta dinàmica perversa de les subvencions, engreixant la retòrica d’uns feminismes de “postureo” i poca carnalitat, poc compromís i poques ganes d’embrutar-se les mans en el fangar dels vincles polítics entre dones, no exempts de conflictes, tal com la vida no n’està exempta?

Tamaia tanca i a les dones ens segueixen matant; i les polítiques de prevenció per erradicar la violència masclista fan vergonya, perquè si aquelles que es diuen feministes a les noves polítiques i que tenen la responsabilitat de fer que un projecte com el de Tamaia no hagi de tancar, sinó consolidar-se per seguir irradiant la seva bona pràctica, no ho fan, és que potser si que haurem de tancar totes i fer evident el desert que sostenim les entitats de dones a costa de moltes coses.

Tamaia tanca i ens convida a repensar si no ha arribat el moment de tornar a casa, una casa que no és la de l’amo, com bé diuen al seu manifest, el qual ens caldrà rellegir moltes vegades per acabar-nos emocionant sempre que arribem al final.

Tamaia tanca i com sempre han fet, no es volen inscriure en la morbositat de les xifres de dones assassinades, no busquen ser trending topic amb el seu gest o no fan una posada en escena de banalitat, ni de victimisme. Elles, amb gran dignitat, ens diuen adéu llençant a l’aire un grapat de llavors que guarden a les mans d’uns punys apretats durant massa temps, de contenir el patiment de totes les dones que han acompanyat cap a la seva recuperació.

Tamaia tanca i amb aquestes llavors a l’aire, sembren allò que altres recollirem i alhora ens conviden a reflexionar a cada una de nosaltres, i a totes les organitzacions, si després del que hem viscut aquests darrers temps i del que s’endevina que vindrà, no hauríem de fer mitja volta a la clau de la porta i d’esquena a la casa de la “nova normalitat patriarcal” de l’amo, iniciar un camí cap a altres paisatges més a mida dels nostres cossos i les nostres vides vivibles.

Tamaia tanca, però obre en aquest moment històric uns interrogants necessaris per totes.

Tamaia tanca, i doncs què hem de fer?

Marta Vergonyós Cabratosa