Dafne
Dafne tracta l’exploració a partir de la fotografia i l’escriptura de la relació i connexió entre la meva àvia i un atmetller. L’obra està separada en quatre apartats, les arrels, el tronc, les branques i el fruit/ les flors. Combina imatges del seu àlbum de fotos per parlar de la seva vida, com autoretrats de mi amb quatre peces de roba representant cada un d’aquests apartats.
Les imatges van acompanyades de texts com si narressin una història, i de tres versos de la cançó “Nina de Miraguano” de l’Orchestra Fireluche.
Marta Amorós (Terrassa, 2003) estudia la carrera de disseny audiovisual a la Bau. Quan era petita es passava hores dibuixant i recreant allò que veia als llibres de manualitats o a la televisió. Des de llavors va saber que volia dedicar-se a crear. Crear, ja sigui un escrit, una sèrie de fotos o dibuixos, l’ajuda a buidar, a fer visual allò que pensa i sent. No sap si es pot considerar dissenyadora o artista, però el que sí pot dir és que crear la fa feliç.
@martaamoros__
Avio
Avio tracta sobre el desarrelament i els ritmes vitals. És una animació experimental en què, partint de la figura de la meva àvia, es busca honrar allò quotidià i la saviesa popular de les dones grans, a través de la generació de símbols que enllacen la plàstica amb allò emotiu, i buscant generar un llenguatge evocador que convidi l’espectador a visitar el seu propi món interior.
María Cortés (Almería, 1994) és graduada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. És membre co-fundadora del Col·lectiu Pirulís, una plataforma d’artistes que reivindica l’us lliure de les columnes publicitàries com espais d’expressió artística i de manifestació.
El seu treball artístic combina el formalisme acadèmic amb tècniques més expressives que conjuguen tradició i modernitat. Les seves il·lustracions i animacions incorporen retrats, textos, plantes i paisatges urbans com a forma de reivindicar la pausa, la memòria oral i els cicles orgànics de la natura.
@cortes.sux
La inspiració de les padrines
Recordo uns pantalons estripats, un pollastre, una escola buida, un ramat d’ovelles, un foc a terra, una truita de patates, uns llençols nets, un disc de boleros, una postal de Mallorca, un gos lligat.
Quan tanco els ulls i penso en les meves àvies em venen records que fan olor de valentia i salsa de tomàquet. Recordo els divendres a la tarda, quan l’escola ja era buida i fosca i l’àvia encara treballava al seu despatx, i a mi m’agradava jugar a ser mestra amb alumnes invisibles; o a Montcortès, quan l’àvia ens preparava pa amb xocolata i sortíem a l’era a veure com les ovelles tornaven al corral.
Aquests records em provoquen un nus al coll, i em fan venir ganes de plorar. M’emociono en percebre aquell amor invisible que m’estaven donant sense jo saber-ho i potser ni tan sols elles; aquell amor que anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.
Vull cosir-me tots aquests records que tinc amb elles per no oblidar-los mai, i per no parar de crear-ne avui dia. I planxar cada paraula i frase dita des del cor, per poder guardar-la en un calaix i que no s’arrugui.
Maria Clara Grimalt Vert és l’ànima de L’Argilosa, un projecte que barreja disciplines com ara la pedagogia, el treball personal, l’art en totes les seves expressions i els cercles de dones, entre d’altres, que conflueixen en el món de la ceràmica. Va néixer a Terrassa i s’ha format professionalment com a mestra, en Educació Viva, com a psicopedagoga, equinoterapeuta i pedagoga sistèmica, a més de participar en un curs de terrisseria professional a la Bisbal d’Empordà. La seva connexió amb el Pallars li ve dels seus avis, que van adquirir una casa a Montcortès. Des d’aleshores, ha sentit una estimació especial per aquest territori, fet que la va portar, l’any 2021, a iniciar el projecte de L’Argilosa a Envall, concretament a les instal·lacions del Refugi Casa Bigodé.
@largilosa
Si dios quiere y la burra no se muere
La meva àvia, la yaya Cati, quan era petita, al marxar de l’escola el professor sempre deia «Si Dios quiere» y ella (que siempre fue tan santa) un dia li va respondre «Y si la burra no se muere».
Aquest petit acte de rebel·lió, ens descobreix qui és la Cati més enllà de ser una bona alumna, una bona filla, una bona cosidora d’errades, una bona esposa, una bona mare i una bona àvia.
La Cati era «cosidora d’errades», i jo voldria transformar-me en ser «cosidora de records» mitjançant el foto-bordat a partir de peces creades tant per ella, com per la meva mare, per poder recordar, donar valor i agrair amb profunda admiració i amor a la meva àvia.
LA NIÑA (Maria Rodríguez Gutiérrez, Terrassa 1993) graduada en art dramàtic pel Col·legi de teatre de Barcelona. Durant la pandèmia comença a practicar el brodat i «Si Dios quiere Y si la burra no se muere» és el seu primer projecte com LA NIÑA que neix gràcies a la Ql·lectiva de l’espai El Corralito a Terrassa que recolza artistes emergents.
@mteatre
ÉCLAIRE – Prenez soin de vous
Despedir-se és recordar. Es mirar un espai i omplir-lo amb les històries viscudes. També de les històries explicades, que acabem fent nostres i repetint i compartint. Així, veiem aquella de qui ens despedim per tot arreu, perque a la biblioteca recordem els llibres dels que vam parlar, quan obrim un armari trobem el record del que un dia ens van parlar. On no hi ha ningú veiem a qui ha marxat, i la col.loquem en llocs i èpoques anacròniques perque la llar que va habitar es plena d’ella i de la seva història i dels records que ens va transmetre i ens va deixar, tant presents com dels que vam crear juntes.
La veiem i la reconeixem d’abans d’existir nosaltres. I no ens despedim nosaltres, perque és ella qui marxa i ens diu adéu. Hem de viure amb el buit i els que quedem fem un excercici de memòria intentant no perdre del tot qui ens ha deixat.
Joana Rosa (Barcelona, 1983), graduada en Art i disseny (Escola Massana – UAB) i Fotografia d’Autor (IDEP), he participat en exposicions nacionals i internacionals amb temes autobiogràfics entre les quals s’hi troben: You’ll be my mirror (Barcelona), International Sculpture and Photo Exhibition: In Family Unity. Unity of the world, (Moscú, Russia). Últimament he investigat entorn el videoart, i la primera obra “Ding, Ding. Protocolo. Lección 1”, s’ha difós per Canal+, així com en els festivals WEART (Barcelona), el Festival de la Imagen (Bogotà, Colombia) i al pavelló espanyol de la Biennal d’arquitectura de Venecia.
Va cursar el Programa d’Estudis Independents al Museu d’Art Contemporani, en el que realitza i presenta “nomellamesdoloresllamamejoana”. Fóu convertida a manifest i performatitzada per formar part del Museo Oral de la Revolución (MOR) dirigit por Paul B. Preciado a la Capella del MACBA.
@joana.rosa.c
Siempre vuelvo y no voy por miedo a irme otra vez
Aquesta obra forma part d’una investigació artística entorn el dol i la nostàlgia a través de l’arxiu multimedia familiar. Es materialitza en una instal·lació audiovisual en la qual hi trobem també una escultura de fusta, teles estampades i llum que representen un llit. Siempre vuelvo y no voy por miedo a irme otra vez va començar en el moment que la meva àvia va morir, a partir d’aquí vaig començar a escriure per, d’alguna manera poder despedir-me. Després, amb la recopilació i creació d’una narrativa entorn a la reencarnació de la memòria, vaig construir l’audiovisual i la peça escultòrica. Així, l’obra es configura per ser un apropament i una tentativa de crear un diàleg amb la meva àvia mitjançant la mirada de la meva mare i també la meva pròpia.
Mar Villeyra Redondo (Menorca, 2000) és graduada en Art i Disseny a l’Escola Massana (UAB). Ha participat en diverses exposicions col·lectives com Galets al Galliner al Corralito, (Terrassa) o Sobretaula a la Fabra i Coats.
És una artista multidisciplinar que treballa amb material d’arxiu i experimenta a través de la imatge impresa, l’escriptura i la instal·lació audiovisual-escultòrica. Les temàtiques més presents dins del seu imaginari creatiu es relacionen amb la nostàlgia, la temporalitat circular, la natura i la llar.
Receptari en diferit
Fa quasi dos anys que la marca de vaixella Duralex abaixava definitivament les persianes de la seva fàbrica, deixant a 250 treballadors a l’atur, amb la incertesa de si mai les podria tornar a pujar. La icònica empresa de plats i gots ultraresistents, “de acero de vidrio”, portava oberta des de 1945. «Utilícelo como martillo, déjelo caer, golpéelo, hágalo pasar del hielo al agua hirviendo» assegurava el seu eslògan. I durant molt de temps, semblava que realment havia aconseguit encarnar la indestructibilitat i permanència que anunciava, superant modes, competències deslleials, crisis econòmiques i pandèmies. Però finalment, l’octubre de 2023 van declarar-se incapaços de fer front a la crisi energètica i a la vertiginosa escalada de la factura del gas i la llum, i van tancar les seves instal·lacions, amb un “ni tan sols Duralex pot durar per sempre”.
Receptari en diferit és una peça que vol fer present la contraposició inevitable entre la modernitat i la permanència, reivindicant la preservació d’una cultura i un saber popular que s’ha traspassat i conservat de generació en generació. Mitjançant un arxiu heterogeni d’imatges, objectes, relats i sabors, l’obra vol reconèixer l’àvia com la figura que encarna aquest coneixement ara amenaçat per la tendència capitalista de la sobreinformació, la immediatesa i la cultura d’un sol ús. Tal com ho fa un receptari, l’obra manifesta la desaparició forçada d’aquelles coses d’abans, d’aquelles coses que perduraven –la vaixella de Duralex, la recepta de fricandó, l’olla de l’escudella– i que ara com ara es conserven, quasi com a últim reclam, a través de les àvies. En contra de l’imperi de l’efímer, de la fugacitat i la transitorietat que marca el temps present, Receptari en Diferit és una cartografia viva de la cuina popular de les àvies que proposa fer del gust una eina política per allargar la memòria. Es pot activar la memòria des del gust? A què tenen gust les històries de vida de les nostres àvies?
Sobre Liminal
Liminal és un col·lectiu creat per Valentina Córdoba Balcells i Jana Soler Libran en el que conflueixen les arts culinàries, el pensament, i la comunitat. El projecte neix a finals del 2022 de la unió de dos camps: els estudis culinaris amb perspectiva de sostenibilitat i la filosofia. Elaborats al voltant d’una temàtica singular site-specific, els esdeveniments de Liminal aspiren a transformar l’àpat en una experiència gastro-performativa. Amb la voluntat de treure l’àpat de l’àmbit privat i portar-lo a l’espai públic, en cada celebració de Liminal es posen en joc tres eixos de treball: l’acte de menjar com una declaració política en el marc la geopolítica alimentària global; l’àpat comunitari com una experiència per al gaudi i la reflexió col·lectiva; i la degustació en tant que vivència estètica, sensorial i performativa.
@liimiinall