El passat 18 de novembre, La Bonne va formar part amb altres entitats de les Jornades Museus i Perspectiva de Gènere, una iniciativa del Museu d’Història de Catalunya i el Museu Comarcal de Cervera per reflexionar i conèixer la representació de les dones en els museus catalans.
L’any 1989, les Guerrilla Girls, un grup d’artistes feministes nascut a Nova York, van irrompre en el panorama internacional revelant que menys del 5% dels artistes representats a les seccions d’art modern del Metropolitan Museum of Art eren dones, però que el 85% eren nus de dones. Amb aquesta acció, volien denunciar un desequilibri de gènere en els artistes representats a les galeries i els museus.
Les jornades es plantejaven com una reflexió general sobre els discursos i les propostes narratives que es fan des dels museus, alhora que proposaven revisitar, rellegir el passat, a partir de les noves perspectives científiques, els nous paradigmes que la teoria feminista ha anat elaborat en els darrers segles. A tot això, cal afegir-hi, també, el debat al voltant de la utilització de la creació artística com a eina reivindicativa i educativa, des d’un punt de vista alliberador.
La Bonne va participar-hi juntament amb altres experiències diverses en l’àmbit nacional i internacional, amb la voluntat d’enriquir un debat que contribueixi a fer uns museus menys sexistes. A continuació, reproduïm el text que va llegir la presidenta de centre, la Marta Vergonyós:
MÉS FEMINISTES SIUSPLAU ! I ALGUNES RECEPTES REBELS…
Amb el següent relat vull posar sobre la taula l’experiència d’un viatge, el de la Bonne, una travessa… per terra mar i aire, però adverteixo d’entrada que no serà fàcil ni planer, que té derives, corbes, arrels que esquerden la carretera asfaltada, tempestes i pertorbacions, però també algun racó de pau. Del que compartiré amb vosaltres aquesta tarda no en traurem un mapa clar ni una ruta a seguir per a la “Perspectiva de gènere als Museus”; sinó més aviat alguna recepta inspiradora a la rebel·lió, que generi potser com a conseqüència les ganes de tenir uns Museus amb més dones, però no només complint quotes, sinó amb dones feministes al capdavant de la gestió d’aquests museus. Una travessa que s’inicia ubicada en el posicionament d’un cert cansament, suspicàcia i desconfiança en la retòrica de la perspectiva de gènere, que s’ha instal·lat còmodament a les agendes polítiques com a eufemisme dels feminismes, com un políticament correcte, un “alguna cosa de dones hem de fer”, però no en diguéssim feminista, diguem-ne de gènere.. .que això no altera l’ordre, no fa trontollar res, sinó que en la meva opinió “re-decora” la bastimentada del patriarcat sistèmic.
Abans de començar, faré un “mapejat” un “el seu lloc d’inici de ruta” de cara a entendre el “lloc de destí”. Descriuré el context des d’on farem el viatge, que no és low cost, el vehicle amb el qual transitem i la tripulació que el mena. El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, ara la Bonne, neix com a tal el 2003, després que culmini amb èxit la reivindicació del moviment de dones perquè l’edifici situat al carrer Sant Pere més baix número 7, on hi havia hagut en els darrers anys l’Institut del Teatre que es traslladava, tornés als objectius previstos per la seva fundadora Francesca Bonnemaison. Un edifici que s’havia construït per ser la seu de la Biblioteca Popular de la Dona i l’Institut de Cultura Popular a principis del segle XX, com a espai de formació per a les dones. Es crea doncs el Centre de Cultura de Dones, gestionat des de l’assemblea inicial configurada per les més de 80 entitats de dones vinculades des del període de reivindicació i negociacions amb la Diputació de Barcelona i s’hi allotja també l’Escola de la Dona i l’oficina de polÍtiques d’igualtat de la Diputació. El Centre de Cultura reneix doncs un segle després a l’empar de la genealogia dels seus orígens i ho fa en temps de bonança pel que fa als recursos públics destinats a la cultura i també cal remarcar ( anar fent “herstory” ) amb dones feministes en càrrecs de responsabilitat política, fent política de dones d’alta intensitat. Parlo de dones com Marta Selva, Anna Solà, Mercè Fernandez entre moltes altres i la mateixa Isabel Segura aquí present i, per cert, descobridora de la clàusula del testament de Francesca Bonnemaison que va fer possible que l’espai del qual us parlo, la Bonne, tornés a les dones. Així d’entrada, em delato, ensenyo les cartes, surto de l’armari descaradament i ja anuncio que l’objectiu d’aquest viatge és posar en evidència que ens calen més feministes i política de dones i menys gènere si volem museus menys sexistes.
Prova primera que calen feministes en llocs de responsabilitat i de capacitat de decisió, és doncs haver fet possible un Centre de Cultura de Dones F. Bonnemaison. En el transcurs dels seus primers anys, al Centre de Cultura Francesca Bonnemaison, sota la direcció de la Mireia Bofill i posteriorment de Carme Alemany amb el suport de tot l’estol de dones implicades, es varen aixecar grans empreses, entre elles exposicions imprescindibles, que haurien d’assumir els museus d’aquest país però que no ho fan, no ho han fet i aquí estem per invocar a què ho facin. (Gent dels Museus aquí presents, més feministes per favor)
Us parlo de dues exposicions per posar alguns exemples, com ara la comissariada per Bea Porqueres, Deposeu les Armes, Tres creadores contra les guerres, Bertha Von Suttner, Kathe Kollwitz i Marga Ximènez, que ara acumula pols al magatzem de la Bonnemaison, ( * ara és el moment on a l’avió t’ofereixen el catàleg de productes) de la que podeu adquirir el catàleg juntament amb altres materials a la taula que hem col·locat allà ). I us parlo també de l’exposició a cura de Núria Rius Vernet “Del fons a la superfície. Obres d’artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura”, que es va dedicar a treure la pols de les obres de dones acumulades al magatzem del MNAC i que ens serveix de geolocalitzador per aquest viatge.
“Parlo de dones com Marta Selva, Anna Solà, Mercè Fernandez, entre moltes altres i la mateixa Isabel Segura aquí present i, per cert, descobridora de la clàusula del testament de Francesca Bonnemaison que va fer possible que l’espai del qual us parlo, la Bonne, tornés a les dones. Així d’entrada, em delato, ensenyo les cartes, surto de l’armari descaradament i ja anuncio que l’objectiu d’aquest viatge és posar en evidència que ens calen més feministes i política de dones i menys gènere si volem museus menys sexistes.”
D’altra banda, més enllà de les exposicions destinades a fer visibles algunes dones artistes, hi havia també la necessitat imperiosa de generar nous espais de reflexió i producció sobre el que enteníem per cultura de dones i generar representació des dels diferents feminismes. Cal aclarir que La Bonne no neix ni és una institució pública, és a dir, és un espai autònom dins d’un edifici que depèn de la Institució i això fa que ens movem en un espai intermedi que té un preu, però que alhora possibilita certs miracles que no es donarien en el marc institucional instal·lat en la retòrica igualitària i del gènere. Us deia que mentre va ser possible es varen produir exposicions, editar catàlegs i altres proeses i es va fer una tasca impressionant, però a partir del 2011 va arribar la crisi, la gran coartada per eliminar allò que no era prioritat i la cultura de les dones, no n’és, no ens féssim pas il·lusions… que els recursos van arribar quan eren sobrers. És en aquest moment crític i austericida, quan arribem nosaltres, el nou equip, al qual pertanyo i sóc cara visible avui, de tot un conjunt de dones que estimo perquè s’han arremangat amb mi, dia rere dia perquè la Bonne es mantingui, per mantenir viu un espai aconseguit pel moviment de dones i construït amb la generositat de les dones de la Barcelona de principis del segle XX, que havia de créixer amb els anys i que s’ha vist sotmès a una agressió constant que posa en perill la seva continuïtat i impossibilita la seva consolidació. En aquest marc, quan l’equip responsable actual iniciem la nostra travessa, s’inicia la devastació del sector cultural al nostre país. Aterrem doncs en un moment complex però, afortunadament, ens trobem un conjunt de dones artistes, cineastes, treballadores culturals, treballadores sexuals, performers, provincianes, trans, dones migrades, poetes, amb un comú denominador, totes nosaltres feministes o amb ganes de ser-ho. Afortunadament doncs confluïm una comunitat de militants de causes perdudes diverses, és a dir, dones entrenades en el fer molt amb pocs recursos la qual cosa, val la pena afirmar que té poc d’atzarós i té molt de l’al·legoria de la mare que sempre cuina plats deliciosos amb quatre rampoines.
Atenció doncs a les primeres turbulències severes del trajecte, des del primer moment ens vàrem enfrontar amb una retallada del 90% del pressupost anual, repeteixo turbulències, una retallada del 90% del pressupost, en un projecte que depenia al 100% de subvencions públiques. Com deia abans, sota la coartada de la crisi, la cultura de les dones no era una prioritat, estrenyeu-vos el cinturó i intenteu recordar com funcionava el salvavides que potser ens estavellarem en el viatge.
Això ens va portar a haver d’enfrontar coses impensables, com ara haver d’encarar un ERO acomiadar les 4 treballadores que hi havia i alhora, crear un equip integrat per voluntàries i treballadores culturals freelance (més eufemismes dels temps de precarietat que corren). Tot i aquest escenari devastador, vam decidir no entrar en la dinàmica de la queixa i la misèria, sinó obrir la casa de bat a bat, sabent que soles no ens en sortiríem i convocar a totes les sòcies i les entitats amigues a fer unes jornades de portes ofertes per repensar conjuntament el projecte.
En un acte no només simbòlic sinó performàtic, vam rebatejar l’espai amb el nom “de carrer” “la Bonne”, perquè volíem que el carrer entrés a la casa. Un acte rebel si voleu també, en el sentit de dotar d’autoritat un dels sectors femenins generadors de paradoxa per certes narratives feministes: “les cuidadores o treballadores de la llar” (bonne vol dir criada en francès). Així, quan vam passar de dir-nos Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison a “La Bonne” encara no érem prou conscients de l’encert del nostre bateig. Vam decidir també renovar la imatge i per logotip escollir una astronauta o busa amb escafandre que volia explorar nous espais, els més llunyans i galàctics i els més profunds i abissals possibles, però alhora dotada del seu propi oxigen i, per tant, autònoma.
Tot i el que he explicat, conscients de la falta de recursos, ens vam amarar d’entusiasme i vam voler convertir la Bonne en un espai de trobada, intercanvi i creació de projectes culturals feministes i vam centrar-nos en tres àmbits: els audiovisuals, la performance i el que anomenem viver de projectes. En aquest sentit, per a mi personalment, en tant que artista i treballadora cultural –i penso que també per a moltes de les companyes de l’equip, acostumades a bregar amb la falta de recursos convivint amb les grans quimeres-, la solució va passar en gran part per concebre la Bonne, com una obra de creació en si mateixa, com un documental de grans continguts i amb baix pressupost, i així anar enfrontant totes les seves fases a mesura que s’han anat donant. Alerta, però, en no fer hàbit de l’austeritat no escollida.
Passo ara a posar alguns casos concrets de com aquest nou escenari va modificar per bé i per mal el projecte del Centre de Cultura. Un clar exemple de com de l’adversitat n’hem hagut de fer virtut el trobem en l’àmbit de les pràctiques artístiques contemporànies, on ens hem enfocat en la performance en col·laboració amb la Fundació Tàpies o Bòlit, seguint amb la pràctica de compartir i sumar recursos i apostar per les arts immaterials. Així hem pogut fer realitat el programa CARA a CARA comptant amb la presència d’artistes de referència com Esther Ferrer, Concha Jerez, Fina Miralles, entre moltes d’altres, alhora que empreníem iniciatives per a les joves artistes emergents Tot això, gràcies a la generositat concreta de moltes de les gestores culturals a càrrec d’aquestes organitzacions o de les mateixes artistes. Un element que ha estat clau en tot aquest procés ha estat la manera de repensar el nostre ecosistema per generar un espai de confort i de relació amb altres projectes afins. Seguint en la línia de la política de l’administració de la casa, de la llar, hem volgut que qui vingués se sentís còmode, i ho hem fet canviant la pràctica relacional, proposant projectes de creació en comú, amb les múltiples entitats que conviuen al nostre espai i que anomenem companyes de viatge, com Duoda, o Tamaia, Drac Màgic, Gresol Art, Cultura Trans, o Sindillar el Sindicat de Treballadores de la Llar.
Vull centrar-me ara en aquest darrer col·lectiu.
Com si es tractés d’una premonició (el procés que hem viscut n’està ple), en decidir nomenar-nos “La Bonne”, treballadora de la llar, poc temps després tindríem el privilegi de veure néixer al nostre espai el Sindicat de Treballadores de la Llar SINDILLAR. Això no es donà perquè sí, sinó perquè a la nostra junta directiva hi ha la Norma Falconi, referent clau en el moviment de les dones migrades al nostre país i la Karina Fulladosa investigadora i psicòloga social. Amb elles vam tenir molt clar des d’un bon inici que, si en els seus principis fundacionals el projecte de Francesca Bonnemaison va posar l’èmfasi en la formació de les dones obreres, nosaltres volíem ara que la Bonne esdevingués un espai on les dones migrades fossin protagonistes. Aquesta ha estat una de les grans meravelles que han succeït a la Bonne i que fan del nostre projecte un lloc on conceptes com la “interculturalitat” i el “gènere” quedin insuficients. De la mà de la convivència amb Sindillar, han nascut projectes com Migròctones (les Jornades de Dones Migrades i Autòctones) i també amb Sindillar ha nascut Madremanya, un projecte col·laboratiu que genera i posa en joc un nou simbòlic sobre les dones migrades i els treballs de les cures. Un projecte transdisciplinari en el qual es creuen àmbits com l’acadèmic, l’escènic, el performàtic, el polític, el poètic i l’audiovisual. És un projecte que no busca un objectiu o resultat final sinó un procés col·lectiu plaent i que ens ha portat a concretar happenings de 70 dones al Matadero de Madrid, o al Centre Cultural del Born per l’acte institucional del Premi 8 de març de l’Ajuntament de Barcelona, al Centre d’Arts Santa Mònica i que segueix donant fruits, com els que veurem pròximament al Mercat de les Flors.
Tinc la certesa que el que estem fent a la Bonne és posar a la pràctica, en l’àmbit de la creació i la cultura, moltes de les premisses feministes, i que aquesta manera de fer i d’administrar la Bonne com administrem la casa ha fet que portem a la pràctica d’una manera contundent la premissa que “allò personal és polític”. Cito ara paraules de Laura Mercader a un text escrit per al projecte Madremanya:
“Les dones inventem pràctiques de relació que van més enllà del contracte econòmic i que formen part del que el feminisme de la diferència italià ha anomenat “la política de les dones”, és a dir, la política basada en l’amor a l’altre i en el sentit el benestar i en la pràctica de la relació. La relació sense més, la no instrumental, la que es basa en el gust d’estar en relació, és, històricament, més de dones que d’homes.”